dimarts, 1 de juny de 2010

Petita Història dels Consellers d'Economia

Aquests darrers dies, i arrel del cas Pretòria, hem sabut que la xarxa corrupta intentava contactar amb diferents Consellers de la Generalitat, entre d'altres el Conseller d'Economia i Finances Antoni Castells. Per sort, almenys pel que se sap fins ara del cas, no van poder treure-li res.
Un dels principals acusats de nombrosos delictes dins d'aquesta trama és l'exconseller d'Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya en l'època del president Jordi Pujol, Macià Alavedra. Llegint el sumari ens assabentem que el "Sr" Macià Alavedra ja tenia centenars de milions de pessetes (encara no érem a l'euro) dipositats en comptes opacs en paradisos fiscals com les Illes Caiman o Suïssa. Es a dir: defraudava a Hisenda l'encarregat de recaptar i gestionar els impostos dels ciutadans. Quin exemple !!
Però no ha estat l'únic Conseller d'Economia de l'època Pujol a qui li feia basarda pagar impostos. Veiem-ho:

JORDI PLANASDEMUNT: Secretari de la Borsa de Barcelona, fou Conseller d'Economia i Finances del 1982 a 1983 i el 1994 passa a ser director de l'ICF. Fou processat pel cas BFP, una empresa de la seva propietat que comandà una xarxa de pagarés falsos per valor de 4000 milions de pessetes. Ja defraudava quan era Conseller. Li van caure 7 anys de presó.

JOSEP Mª CULLELL:
Conseller de Politica Territorial i Obres Públiques de 1980 a 1983 i d'Economia i Finances de 1983 a 1987. Va haver de dimitir pels escàndols de les requalificacions de terrenys seus a St. Pere de Torelló. Fou acusat de tràfic d'influències, frau fiscal, malbaratament i conspiració per alterar el preu de les coses.

MACIÀ ALAVEDRA:
Conseller de Governació, Indústria i Energia en diferents governs de Jordi Pujol i finalment Conseller d'Economia i Finances el 1989. Ara s'ha sabut que en la seva llarga època de Conseller ja defraudava massivament a Hisenda.

ARTUR MAS I GAVARRÓ:
Deixeble de Josep Mª Cullell tan a l'Ajuntament (on tots dos van perdre davant Pasqual Maragall)
com al Govern de la Generalitat, on va ser Conseller de Politica Territorial i Obres Públiques de 1995 a 1997 i Conseller d'Economia i Finances entre 1997 i 2001 quan va ser nomenat Conseller en Cap per Jordi Pujol, la qual cosa provocà la dimissió de Duran i Lleida per gelosia.
Tots aquests anys, ho hem sabut ara, Convergència rebia sucoses i sospitoses "donacions" del Palau de la Música del pròcer Millet a través de Ferrovial, l'empresa que més obra pública contractava amb la Generalitat. També Unió Democràtica es finançava irregularment, com ha quedat demostrat en els casos Treball i Turisme. I el PP era qui deia què es podia fer i què no. Quin tripartit !!!
L'inspecció d'hisenda i de Duanes va detectar un frau fiscal de 73 milions d'euros que perpetrava una xarxa d'empresaris i artistes especialistes en evadir impostos. Un dels noms més destacats d'aquesta xarxa fou el del pare del Conseller en Cap Artur Mas.
Necessàriament n'havia d'estar al corrent. Aquestes coses se saben.

divendres, 29 de gener de 2010

ATENEU SANTBOIÀ, 1.

l'Ateneu Santboià va ser subastat com a conseqüència de l'acumulació de deutes sobrevinguts arrel d'una gestió nefasta i molt fosca per part de la Junta Directiva, i va passar a mans privades enmig de la passivitat de l'Ajuntament d'aleshores.
Convé refrescar la memòria.

En aquella legislatura, 1995-1999, es va produïr el canvi a l'alcaldia: el PSC va substituïr Xavier Vila (que dimitia) per Montserrat Gibert. Formaven part de l'equip de Govern, entre d'altres, les següents persones: Antoni Jordà (Vicealcalde), Javier Pérez Llorca, Xavier Balaguer, Josep Mª Comas, Jordi Casals, Celso González Durán, Juan A. Tamayo, José Manuel González Labrador, Carles Capdevila, etc.

Governava Sant Boi la "sociovergència" pura i dura, amb 10 regidors del PSC i 5 de CiU. A l'oposició, ICV amb 7 regidors i el PP amb 3.

Segons informa la revista municipal "Viure Sant Boi" d'aquells anys, des d'Alcaldia es van fer diferents gestions en relació a l'Ateneu. Com a conseqüència, l'alcaldessa es va entrevistar diverses vegades amb el diputat socialista Josep Mª Sala, posteriorment condemnat i empresonat per frau fiscal, falsedat documental,
malbaratament i "desviament" de diners cap al Partit socialista.

També va fer, la Sra. Alcaldessa, diverses entrevistes i gestions amb el Director General d'Afers Interdepartamentals de la Generalitat: Oriol Pujol Ferrusola.
La utilitat de les gestions promeses per aquest Director General, a la vista estan, no cal fer més comentaris.

Igualment, es varen produïr contactes d'alt nivell amb representants de l'Estat, com la Delegada del Govern Central a Catalunya, Julia Garcia-Valdecasas, o el Secretari d'Estat per les Administracions Públiques, Jorge Fernández Díaz, els quals, segons la revista Viure Sant Boi, van ser "profitosos" i "esperançadors"...

Continuarem investigant.

diumenge, 24 de gener de 2010

"VIURE SANT BOI": Una revista d'humor ?

Notícies aparegudes en portada de la revista municipal "Viure Sant Boi"

Gener de 1999:

"El Trambaix arribarà a Sant Boi". Ho diu el Tinent d'Alcalde de Transports, Carles Capdevila (PSC).

Juny de 1999:

"Los cines de ALCAMPO, a punto de recibir la licencia para construir. Entrarán en funcionamiento a mediados del año 2000. Habrá 20 salas.

Sense comentaris...

HISTÒRIA D'UN TORERO

A Sant Boi hi va néixer el llegendari torero "Agustinillo".
Agustín García volia ser torero. Ho va decidir quan, al voltant dels 13 anys, el seu germà el va portar a veure els toros a Barcelona. A principis dels anys 40, Agustinillo va començar a practicar el toreig de saló. Feia ben poc que un altre taurí entusiasta, el President Lluís Companys, havia estat executat a Montjuïc.

Encara no havia fet el 15 anys quan Agustín es va escapar de casa -vivía al Molí Vell- amb la intenció d'arribar fins a Salamanca, on es concentrava l'activitat taurina. Un vespre va agafar els seus magres estalvis, un sac amb la capa i, camps a través, va córrer fins a la via del tren, on es va enfilar a un vagó de mercaderies que el va portar a Gavà. Des d'allà va començar un recorregut pujant i saltant dels trens d'amagat, compartint vagons amb animals, carbó i sacs de ciment, aturant carruatges i camions. El seu somni es va estroncar quan, a punt d'arribar a Salamanca, el van descobrir i el van portar a un centre de protecció de menors. I d'allà cap a casa.

Però Agustinillo no volia renunciar a la seva vocació. Deixà córrer les temptatives de fugida i se'n va anar a viure a Barcelona, on treballà a les ramaderies del costat de l'escorxador. A la plaça de Las Arenas va començar a torejar amb els novells. Va rebre l'alternativa l'any 52 de la mans de Rafael Llorente i va passar així de novell a matador. Va debutar amb "Separador" un toro de la ramaderia Osborne i va continuar una brillant carrera que el va portar a torejar a diverses places espanyoles i del sud de França. Allà va conèixer Picasso qui, en agraïment per haver-li brindat un toro, va regalar-li un rellotge. De la corrida que se sentia més orgullós és la de l'ú de Novembre de 1951: "tenia dos toros molt bons, la jornada va ser excel.lent i em van portar a coll, vitorejant-me, desde la plaça d'Espanya fins a la Virreina".

Agustinillo es va retirar del toreig quan es va casar l'any 1963: "el món del toreig és com una loteria, triomfes si tens sort. Jo tenia estil, tècnica i valor... però en el món del toreig has de tenir molts bons contactes i que et protegeixi un bon apoderat i això era una cosa que no anava amb mi. Si ets bo, els altres et fan la vida impossible perquè no els facis ombra".

Dedicat al Pepe Saavedra.

diumenge, 22 de novembre de 2009

Prou subvencions a la Unión Extremeña de Sant Boi

"Ven a la matanza. Os esperamos en el Colegio Milan Gilabert".
Algú entén rès?. Una matança en una escola?. Milan no es la capital de la Llombardia?. Milà-Gelabert es una escola?. Tot té una explicació:
Es la festa del dia de la matanza que organitza la Unión Extremeña de Sant Boi. El cartell que anuncía l'acte no pot ser de més mal gust i hi sovintegen les faltes d'ortografia.
El pitjor, però, es que la "matanza" compte amb el patrocini (i subvenció) de l'Ajuntament de Sant Boi i Caixa Penedès.
Amb recursos públics es pot subvencionar tot?
Un servidor, malfiat de mena, traça un fil conductor entre la Unión Extremeña-PSOE-PSC-Alcalde de Sant Boi-Caixa Penedès. Tot està conectat. La linea és fina però evident, i les influències i els telèfons segur que han tret fum. Cal tenir "contenta" i "controlada" la Unión Extremeña que segur que posarà la seva gran duna de granets de sorra perquè guanyi les eleccions municipals el partit que "sempre" els ha "ajudat".
Favor per favor.
La politica fa fàstic, i la cultural, encara més.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

La cara dura de les Mútues Privades

Fan una publicitat molt suggerent i també molt agressiva: "són les dues de la matinada i la meva dona s'ha posat de part; què faig ?", i de seguida es veu que l'atenen molt bé en un Hospital d'una Mútua i (sobretot) no han de compartir habitació amb ningú. Perquè trucar a les Emergències Mèdiques (Ambulància) i anar a un Hospital públic, això ni se'ls hi ha passat pel cap (segons veiem en l'anunci de TV).
Però al final, tot s'acava sabent, i el que et venen com un "servei d'assegurança sanitària integral" resulta que és una pura activitat comercial, un negoci, amb ànim de lucre.
Es el que li ha passat a Jesús Pérez a qui ja tenien en el quiròfan d'una clínica de Sanitas, amb anestèsia i intravenosa a punt d'operar-lo d'un ull. Però Sanitas se n'adona que li han retornat un rebut de 166 euros, i sense manies, l'aixequen de la taula d'operacions i l'envien a casa, cec d'un ull i encara grogui per l'anestèsia. Les mútues privades son així, desacomplexades, amb esperit empresarial, que el negoci es el negoci. I el Govern els hi permet fer anuncis on desprestigien la sanitat pública i on fan publicitat enganyosa. I la Consellera es gasta milers d'euros en informes per saber si la imitació que li fan en el "Polònia", la perjudica o no...

diumenge, 27 de setembre de 2009

Llista de convidats Casament Filla Fèlix Millet en el Palau

Fèlix Millet, sabent-se immune, va fer i desfer impunement durant dècades. Va arribar a acumular un patrimoni immobiliari de desenes de cases, pisos, xalets, finques rústiques, etc, amb els diners que robava de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música. L'Omertà, el codi de respecte i silenci de la màfia va imposar-se aquí també en una espècie de llei del silenci on ningú veia ni sentia res, o tothom mirava cap a una altra banda. Com diu el propi Fèlix Millet: "Som 400 families, però sempre som les mateixes". Tant se val que defensin idees d'esquerra -poques- o de dreta, que aixequin la bandera del catalanisme o que forcin l'ús del castellà en la intimitat, que es vinculin a l'empresa, les finances, la cultura, l'església, la universitat o l'esport. En els principals órgans de decisió de la societat catalana, públics o privats, sempre hi apareixen els mateixos cognoms.
L'estafador Fèlix Millet, un dels màxims exponents de la mal anomenada "societat civil catalana" (la resta, què seriem ?), va casar les seves filles a la platea del Palau de la Música. Es van retirar les cadires per posar-hi les taules pels convidats. La llista de convidats - amb les seves families- al casament que van poder compartir estovalles i brindis, ja fos per parentiu, amistat o relació professional (o una mica de tot), un extracte del "tot Barcelona", és la següent:
Narcís Serra (PSC), Josep Lluis Vilaseca (Agrupació Mútua, CDC), Ricard Fornesa (AGBAR, la Caixa), Mariona Carulla (Agrolimen), Javier i Carlos de Godó (La Vanguardia), Macià Alavedra (Aucat), Joan Gaspart (F.C.Barcelona), Angel Fernandez (Don Piso), Enric Pujadas (Bassat, Ojilvy), Albert Costafreda (Panrico), Silvio Elias (Caprabo), Carme Mateu (Casinos de Catalunya), Xavier Trias Vidal de Llobatera (CiU), Enrique Lacalle (Consorci Zona Franca), Angel Montesinos (El Corte Inglés), Rafael del Pino (Ferrovial), Josep Pujol Ferrusola, Adela Subirana (Grupo 7), Josep Vilarasau (La Caixa), Joan Uriach (Laboratoris Uriach), Manuel Bertrand (Liceu), Maria Font de Carulla (Pans & Co.), Antoni Puntí (Pioner), Santi Fisas (PP), Jorge Fernan dez Dia (PP, Secretari d'Estat de Mariano Rajoy), Joaquin Colomer (Revlon), Salvador Alemany (Saba), Josep A. Romeu (Uniland).
Semblava la boda de la filla d'Aznar a l'Escorial: el mateix luxe, el mateix sentit patrimonial, una llarga llista de convidats "exquisits", el bo i millor de la burgesia catalana.
El lladre es Fèlix Millet, però no ho hauria pogut fer sense les rialles, complicitats i copets a l'esquena de la resta de les "400 families".

dimecres, 17 de juny de 2009

Demanarà perdó, Sra. Rahola ?

Segons Pilar Rahola, (La Vanguardia, 17-16-2009), Joan Saura hauria de demanar perdó als Mossos d'Esquadra de les imatges de la Comissaria de Les Corts, on apareixen reduint violentament a un detingut, pel fet de que el jutge "només" els ha condemnat a pagar una multa administrativa en 3 casos, i n'ha absolt a un altre.
Perquè hauria de demanar perdó el Conseller d'Interior, i President d'Iniciativa ?
Des d'aquells tristos fets s'han col.locat càmeres a les comissaries, amb la qual cosa s'han reduït en molt les denúncies per maltractaments, i sobretot, han quasi desaparegut les denúncies falses. Suposo que no s'ha de demanar perdó per això; Cossos policials de la resta de l'Estat i d'altres països han demanat informació als Mossos per tal d'inplementar ells també aquest recurs modern i democràtic.
Tampoc crec que s'hagi de demanar perdó per haver posat en marxa desenes de comissaries noves; per haver finalitzat amb èxit el desplegament per tot el territori; Per haver detingut a desenes de bandes d'atracadors de xalets, indústries, vivendes, etc. Ni pels programes de suport i seguiment a les nenes catalano/africanes residents a casa nostra per eradicar la nafra de l'ablació. O per les 1600 xerrades en Instituts per parlar d'internet o de drogues. Tampoc caldrà demanar perdó per haver reduït els index de sinistralitat a les carreteres catalanes com no s'havia vist en els darrers 30 anys. Res de tot això.
Amb qui passa comptes la Sra. Rahola, a qui li escup el seu ressentiment desde la seva ben pagada pàgina del Grup del Conde de Godó, és al President d'Iniciativa que va assistir a la multitudinària manifestació de rebuig a l'atac d'Israel contra Gaza, celebrada a Barcelona el febrer passat. Què hi farem, Sra. Rahola, si no li va agradar la presència en aquesta mani del Sr. Saura. A milions de persones tampoc ens agrada còm està el món, i no fem d'aquest descontentament el nostre modus vivendi.
Perquè posats a valorar situacions sobre les que potser Pilar Rahola hauria d'haver demanat perdó, aquí en deixo anar unes quantes:

El suposat "desprestigi" dels Mossos a partir de la crítica continuada: repetir mil cops un concepte, no el convertiex en una veritat.

El tema esperpèntic de la grúa i el cotxe a Badalona: "Ud. no sabe con quién está hablando..." jajajaja... fa riure de tan patètic.

Les aparicions histriòniques, vanitoses, prepotents, "sabelotodo" i moralistes a diari en la Televisió Pública de Catalunya.

Les aparicions vulgars, senils i cridaneres a destacats programes de xafarderies i tertúlies casposes de la més variada "tele-escombraria" espanyola, que ens han fet sentir vergonya aliena.

La seva posició visceral, dèspota, agressiva i fanàtica en el tema del conflicte israelopalestí que no permet la més mínima desviació del discurs oficial del govern i exèrcit d'aquell país, arribant a titllar sistemàticament d'antisemita a tothom que s'atreveixi a criticar a l'Estat Jueu.

Potser caldria, Sra. Rahola, que demanés perdó per haver fet de trànsfuga durant més de dos anys. L'electorat ja la va posar en el seu lloc atorgant-li menys d'un 1 per cent dels vots i deixant-la fora de les institucions, tot hi haver tingut la barra de presentar-se amb un eslògan de campanya on s'atribuïa a sí mateixa ser "Pilar de Catalunya". Tóma ya...

Perdó també per utilitzar l'atalaia dels poderosos de sempre: el diari La Vanguardia, propietat del Conde del mateix nom (a qui pèr cert no he vist mai parodiat en cap gag del Polònia, perquè serà...), diari d'infaust record per milers de catalans durant els 40 anys de franquisme, amb qui els Godó se sentien tan bé i feien negocis tan pròspers, i que ara no dubta en acomiadar nombrosos treballadors i periodistes, malgrat no haver-se fet ressó mai d'aquesta noticia.

Així doncs, Sra. Rahola, presenti vostè les seves disculpes per tan de ridícul i tanta vergonya que hem hagut de sentir, per tanta rancúnia i animadversió cap a persones que, a diferència de vostè, s'han guanyat a les urnes la seva responsabilitat; Demani perdó per ser tan pilota, barroera, i frívola. Per guanyar tans diners a canvi de llençar atacs furibunds a qui li assenyala el seu pagador.
Per passar comptes públicament amb els seus dimonis familiars. Per les trifulques infantils i de nena malcriada i cretina que manté tan sovint amb en Cuní.Per renyar continuament a tothom qui no es de la seva corda. Per aprofitar-se d'uns mitjans als que critica. Per totes les vegades que a tanta gent ens ha semblat grotesca, cínica, esperpèntica, autoritària, extravagant, patètica, ridícula i malcriada;
Per tot això, i per moltes coses més, faria bé de demanar perdó Sra. Rahola.